L'hora del tàper: Breu nota gastro de Dinamarca

Després d'una setmana de vacances per Dinamarca, principalment per la península de Jutlàndia, puc dir que he descobert, per sobre això sí, un país que m'ha atrapat o si més no, del qual he quedat emmirallada.

Del país en sabia ben poca cosa, més enllà d'algunes dades geogràfiques i del terme "hygge", que havia descobert en un llibre que casualment havia caigut en les meves mans poc abans de marxar (Hygge. La felicitat de les petites coses, de Meik Wiking [Columna Edicions]. Per als curiosos us explicaré que "hygge" bé a parlar de gaudir (per fer-nos més feliços) de les petites coses (llums indirectes, espelmes, mantes en el sofà, cuina lenta, mitjons per caminar per casa, etc.). És un concepte que el presenten com molt danès, però que a mi em recorda el que es desprèn del fengshui o, fins i tot, una tapa i un vinet: la felicitat no està en grans utopies.

Com que el meu desconeixement per Dinamarca era molt gran, m'ha sorprès descobrir un paisatge on l'agricultura i la ramaderia el configuren, on les indústries es mimetitzen amb el paisatge rural, on les granges aïllades ocupen el territori discretament, on els nuclis urbans són petits i extensos, i on les grans ciutats no són tan grans. M'ha impressionat comptar més de 380 generadors eòlics en un trajecte de poc més de 200 km, trobant dos aquí, tres allà, deu una mica més lluny (com seguint una norma hygge), i veure plaques solars sobre els teulats, aprofitant tot el que la natura ofereix, tot buscant l'autosuficiència. També ha estat sorprenent descobrint la poca vida al carrer en els petits nuclis passades les 6 de la tarda.

De la seva cuina, que sempre diu força del territori i de les seves persones, confesso que he après poc. El fet de llogar una mateixa casa per tots els dies, i el nivell de vida del país, més alt que a casa nostra, ha fet que en comptades excepcions, els dinars i sopars fossin adaptacions de la meva cuina de cada dia.

Per això he comprat en diverses cadenes de supermercats. Netto, Falka, Rema 1000, Lidl i Aldi són les que es troben en quasi tots els nuclis urbans més o menys grans, i normalment als afores, en espais comercials. Sorprenent també han estat els horaris d'obertura dels supermercats: de 7 o 8 del matí a 20 / 22 hores.

Dels productes que s'hi poden trobar el que més m'ha cridat l'atenció és que no tenen tanta varietat de pasta italiana com a aquí, que la llet és sempre fresca, i que pel que sembla es deuen fer molt de pa a casa, perquè el tipus de farines existents semblaven infinites. També es troben grans prestatges de salses, moltes de les quals, encara desconec, de què eren. Tots els supermercats coincideixen en la gamma de productes verds frescos de caràcter orgànic, d'origen xilè. Les fruites es compren a peces i la varietat és bastant limitada. Els ous, blancs, es venen per desenes, i la carn i el peix, sempre envasat. Una darrera cosa curiosa, per ser un país on sembla que es menja molta patata, en tots els súpers els paquets de patates eren de com a molt 2 kg i amb patatones xiquetes.

De les dues vegades que hem dinat de restaurant (la de Legoland no compta que va ser pasta i pizza), dedueixo dues coses: només és menja un plat i que les racions són generoses. A København (Copenhague per nosaltres), vam dinar en un restaurant en el front marítim, a pocs metres de la Sirenita. Fish and chips, uns calamars arrebossats i unes costelles de porc a la barbacoa, tot amb moltes patates fregides (però bones), i amanida (amb alguns productes no identificats per mi) en estat primitiu, vull dir que amb les arrels i les fulles incloses (molt orgànic), servit en safates d'alumini d'aquelles que aquí les iaies feien el rostit al forn.

El segon àpat, va ser un típic plat danès, en un cafè i fàbrica de cerveses del poble de Jelling (un poble que compta amb restes vikingues que són patrimoni de la humanitat): mandonguilles amb amanida de patates. Les mandonguilles molt tendres, però sense salsa. Per contra, l'amanida de patates comptava amb una generosa salsa de crême fraîche i anet.

Tant en un cas com en l'altre, les patates eren excessives, però en ambdós moments vam poder gaudir d'unes bones cerveses –blanques, negres, rosses, més suaus, més fortes-- de petits productors (a Dinamarca hi ha més cervesa que la Carlsberg, fàbrica que per cert finalment no vam visitar).

Com no podia ser d'una altra manera, també hem menjat algun frankfurt en xiringuitos de carrer, una cosa que sembla molt pròpia, acompanyat de la seva crua, la ceba fregida, el panet sense obrir, i la salsa de mostassa i mel (pel que sembla has de sucar salsitxa i pa en la salsa i menjar-t'ho per separat).

Els horaris de dinar no m'han quedat gens clars, i diria que ni ells els tenen clars. El que si que tenen clar és que se sopa a partir de les 6 de la tarda, i que des de les 10 del matí les cuines estan obertes, per això en les terrasses dels bars, força ocupades malgrat els ruixats que poden caure durant pocs minuts al llarg del dia, pots veure gent prenent un cafè i un dolç enorme al costat de persones que mengen un hummus o un entrepà obert que s'assembla més a les nostres torrades que a un entrepà (smørrebrød, que per cert, m'he quedat sense tastar). El més "hygge" d'aquestes terrasses, les mantetes que tots els clients disposen per contrarestar el fred, mentre es prenen la seva consumició.

Per acabar, confirmar que els dolços són una de les debilitats del país. Pastissos, pastes, pancakes i gelats són els protagonistes, per quasi sempre la canyella, el chantilly i el caramel formen part de les receptes.

I com no podia ser d'una altra manera, em vaig emportar un record visual molt "taperístic", en un país on per la quantitat d'àrees de pícnic que hi ha diria que mengen molt de tàper: uns hermètics de Lego.