L'hora del tàper: Breu nota gastro de la Camarga

Quatre dies de vacances visitant el triangle que conformen Nimes, Montpeller i la Carmarga no donen per a molt, però sí que ens ha permès descobrir uns quants monuments romans espectaculars i els extensos paisatges del delta del Roine.

A no més de 4 hores en cotxe des de Barcelona, i ja a la mateixa autopista vam descobrir un dels productes gastronòmics estrella de la zona: LES OSTRES.

Sí, sí. Com heu llegit, a la mateixa autopista. En un dels centenars d'àrees de descans de l'autopista, aquelles on només hi ha lavabos i pàrquing (crec recordar que era l'Aire de Florensac, a uns 30 km abans d'arribar a Montpellier), tenia un cartell a l'entrada "HUITRES". I efectivament, allà, aparcada hi havia una furgoneta de les dels mercats ambulants (alguns en podrien dir foodtruck) amb ostres, de totes les mides, que oferia la possibilitat de comprar caixes, a pes o de tastar algunes allà mateix.

I aquesta darrera va ser l'opció que vam fer, i per 1€ vam menjar-nos 3 ostres (una per cadascú dels que les vam voler provar) amb el seu raig de llimona (regal de la casa) i tot. Les primeres de la nostra vida! I sembla que no ens van desagradar, perquè després vam aprofitar l'oportunitat de menjar-ne més, a peu de parada, una tarda per a berenar al mercat Halles Castellane de Montpeller.

El delta del Roine també ens va condicionar en unes quantes eleccions a l'hora de dinar en aquesta escapada, i per descomptat vam menjar musclos amb patates fregides, i ens vam emportar cap a casa alguns productes de la zona: sal de la Camarga i herbes provençals.

D'aquests dos productes, hem fet la barreja i ara tenim sal de la Camarga amb herbes provençals (imitant a les preparacions que venien allà) per a donar gust a amanides, verdures, carns i peixos.

El que no vam tastar va ser la carn de toro, i això que apareixia a totes les cartes dels restaurants de la Carmarga, doncs per les seves planúries hi pasturen quasi lliurement centenars d'aquests animals.

L'escapada no va donar per a gaire més, excepte per a descobrir la famosa brandada nîmoise, una brandada de bacallà que fins i tot es converteix en l'ingredient principal d'algunes pizzes de la zona.

I també ens va permetre tastar de nou les crepès, en una localitat d'origen medieval, en una típica creperia bretona (desubicada territorialment però molt celta) on menjar crepès de blat negre i beure sidra artesanal.