Holeriturisme al delta del Llobregat: les cireres

Que m'agraden les cireres, no és cap secret. I conèixer-les no només a través de la panxa em va semblar interessant. 

Així que quan vaig saber de la proposta del Parc Agrari del Baix Llobregat per a saber més d'aquest producte del costat de casa, de seguida en vaig apuntar acompanyada de la meva filla gran i uns amics, que s'imaginaven una tarde ben camperola i divertida (com així va ser).

L'activitat es va fer per la tarde, quan el sol encara escalfava de valent, tot i ser a primers de junys. El Josep Pasqual de Can Colomer de Santa Coloma de Cervelló va ser l'amfitrió (per això estàvem a la seva masia i visitariem els seus camps) i un pou de ciència sobre les cireres, perquè el seu pare ja en conreava (pels curiosos és el de calça curta i camisa blava).

Les cireres del Baix Llobregat són un dels productes estrella de la zona, i fins no fa pas gaires anys, era el principal territori de producció a Catalunya. Tot i que conformen un conjunt sota una mateixa denominació, el cert és que en l'ambient, i en les paraules del nostre guia, es nota certa rivalitat sana entre els diferents municipis que en produeixen.

Com en la visita de la carxofa, vam descobrir la cirera en la seva vessant agrícola, i guiats pel Josep vam aprendre unes quantes coses interessants. 


Per exemple, i el que més em va cridar l'atenció. Sabíeu que la majoria de varietats de cirerers que hi han necessiten d'un altre arbre per a produir cireres? Vaja, que la pol·línització que fan les abelles ha de ser entre arbres i no amb el mateix arbre. I sobretot, sabíeu que els cirerers s'han d'agradar per a fer la pol·linització? 

També vam apendre, que els cirerers de conreu ja no han de ser alts com un sant pau, sinò que han de tenir una alçada per a que a peu dret es puguin collir les cireres que hi han a les copes, i que les cireres s'han de collir madures, perquè sinò ja no maduraran.


I una altre curiositat. Sabieu que als seglars tambés els agraden les cireres? Doncs si, i les femelles s'enfilen a l'arbre per a trencar branques i que els garrins puguin menjar les cireretes. Això que pot semblar graciós, s'ha convertit en un veritable problema pels productors amb l'augment desproporcionats d'aquests animals a les serralades costaneres.

I finalment, ens vam posar a collir cireres (posteriorment, compraríem la nostra pròpia collita a un preu "arregladet"). Tot i la consigna que havien de ser negretes, grosses i amb pedúncle, la meva filla es va entestar en collir les petitones i vermelletes: són tan boniques!!!!

L'altre part de la descoberta de la cirera, va ser de tipus nutricional, amb un tast de varietats

i un tast gastronòmic: sopa de xocolata blanca i iogurt amb cireres i un pastís de cireres, per acabar amb un xupito de kirsch amb glaçó de cirera.

Clar que a casa ens vam emportar també les receptes d'uns coca cruixent de seitó en vinagre, cireres, tomàquet i alfàbrega, magret d'ànec amb chutney de cireres i foie i coca de cireres.


Però en la majoria d'aquests plats, la cirera va sense pinyol, i això en paraules del cuiners, és qüestió de ganivet i vinga a tallar. Però, ailas, avui he descobert un millor procediment, i que a priori sembla molt més fàcil i efectiu. L'ha proposat La Gàl·lia Catalana, i amb el seu vídeo de 20 segons, de ben segur que no queda cap dubte.

Hoy en la fiambrera: Cerezas. Léelo!

Today at the lunch box: Cherries. Read it!

------------------------------------------------------------------------------------