L'hora del tàper: #LaPalmaConSabor

He de reconèixer que de l'illa canària de La Palma en desconeixia quasi tot fins al divendres 26 de febrer, quan hi vaig anar a un showcooking (o demostracions culinàries) proposat pel Patronato de Turismo del Cabildo de La Palma a través del portal Blogs on Brands sota el lema #LaPalmaConSabor, i que va tenir lloc a l'espai de Cookiteca al Poble Espanyol.

De fet, tampoc vaig fer l'esforç d’aprendre més del que sabia (poca cosa més enllà de la breu pinzellada que mon pare m’havia fet de quan ell hi va fer escala amb el vaixell de guerra en el qual va fer la mili allà per principis de la dècada dels anys 60, dels quatre topònims que em vaig aprendre en les classes de turisme, de l’eslògan "la isla " i que l'illa és un paradís pels senderistes), perquè em volia deixar sorprendre pel que descobriria de l'illa a través de la seva gastronomia.

La illa de la Palma (1962-63) i el seu port (foto del meu pare)

I la veritat, és que l'illa em va conquerir .... pels ulls, l’olfacte, el gust, l’oïda i... la panxa. Ara us explico.

Al llarg de la trobada, i de la mà dels cuiners Mónica Sánchez Bethencourt i Juan Carlos Rodríguez Corpa, vam veure cuinar, ens vam embrutar les mans i vam degustar quatre receptes pròpies dels receptaris de La Palma. Però no tot va ser cuina, la Mónica ens va cantar polcas (si cantar, que a les Canàries les polques no són una dansa sinó una cançó que pot tenir segones interpretacions), folies i ises, i tots dos ens van explicar anècdotes i curiositats dels productes locals, de l'illa i de les seves tradicions. Tot plegat una bona mostra de la bonhomia i humor dels habitants i el tarannà de La Palma.

Els cuiners, amb Mónica cantant

El menú complet que vam degustar va començar amb un milfulls de formatge de cabra fumat i ñame amb mel de palma i mojo verd. Deliciós. I aquí va arribar els meus primers descobriments: el ñame, la mel de palma i el cilandre (per a fer el mojo verd). El primer i el segon no els havia tastat mai, el tercer si, però el que no sabia és que aquesta aromàtica forma part de la gastronomia illenca des de llarg. Del ñame vaig aprendre que és un tubercle que pot estar sota terra fins dos anys abans de collir-lo, i el que vam tastar era cuinat a baixa temperatura durant 14 hores. La mel de palma, és la sàvia d'aquest arbre, amb una textura més semblant al sirope que a la mel. Per descomptat, el formatge estava fet amb llet de cabra palmenya. A aquesta preparació li vaig veure possibilitats per emportar-me-la al tàper (si trobo el ñame o bé ho canvio per algun altre tubercle).

Al milfulls, el va seguir una tonyina, o patudo com l'anomenen a les Canàries, amb puré de moniato, mojo vermell i romesco (per oferir-nos la possibilitat de comparar i descobrir que entre el mojo i el romesco hi ha proximitat). Un plat exquisit, molt proper als tant de moda tataki de tonyina, però amb la diferència que el peix abans de passar per la planxa havia estat adobat durant una hora en aigua i sal (de les salines marines de Fuencaliente, situades a la zona més meridional a illa). La diferència entre el mojo verd i el vermell, el color, naturalment, que en el primer el dóna el cilandre i en el segon el tomàquet escaldat i pelat.

El tercer plat de la nit, va ser un cabrit estofat en mojo vermell (aquest cop incorporava un pebrot sec proper a la nyora) acompanyat amb gofio i "papas arrugás" negres. Sensacional. En aquesta elaboració vaig descobrir com fer les "papa arrugás" (bullir-les netes, amb pell en aigua amb molta sal, tanta sal com per a què les patates flotin en l'aigua) i també, que el nom de "patata" és un malnom que van donar els espanyols a les papes sud-americanes perquè confonien aquest tubercle amb les batates, i d'aquí que van decidir parla de "patates". L'altre descobriment va ser el gofio, farina de cereals, sobretot blat, torrats i després mòlts (a l'inrevés del que es fa amb la farina del pa). Segons ens van explicar, el gofio s'afegeix a moltes de les preparacions de l'illa, inclús en les sopes o en la llet (a manera de xocolata). En aquest plat, va ser un acompanyament fet només barrejant aigua i gofio i fent una mena de cassoletes. L'aroma i gust em recorden la tajina (pasta de sèsam torrat) que faig servir per preparar l'humus.

I de postres, una nova creació del xef Juan Carlos per aquesta trobada: caneló de crema d’ametlles, crumble d'ametlles i sopa de menta. El caneló, és una gelatina de vi Albillo Criollo. La sopa de menta ens va recordar els mojitos, i juntament amb el rom mel (que vam prendre d'estomacal), ens va acostar a la cultura caribenya, especialment de Cuba, amb la qual l'illa de La Palma va tenir molta relació gràcies als indians. I vestigis d'aquesta filia resten en alguns dels sabors de l'illa i en la Festa dels Indians, on es parodia el retorn dels que van fer les Amèriques a l'illa amb guerres de farina.

Tot el menú el vam acompanyar amb la cervesa artesana Gara i vins blanc i negre de les bodegues Tagalguén, tot de producció local.

Ja veieu, tot un menú que ens va captivar als 15 bloguers que érem, i uns altres tants que hi va haver en les presentacions de Madrid i Bilbao. Però la cosa no acaba aquí, resulta que #LaPalmaConSabor escollirà 7 bloguers de tots els que vam anar i els portarà a l'illa perquè coneguin molts altres aspectes gastronòmics i paisatgístics de La Palma. Us imagineu que sóc una de les afortunades? Mira que ens parlaria a "l'hora del tàper". Sinó, res, m'apuntaré (i us recomano que també ho feu vosaltres) aquest destí per anar a passar unes vacances.